viernes, 27 de junio de 2003

EL GROTESC JOSÉ BOVÉ Alfons Quintà, 27/06/03 J osé Bové està empresonat per delictes comuns. Els va cometre deliberadament i va ser jutjat sense cap mena de severitat, ans ben al contrari. Creia que els socialistes impedirien que anés a la presó, en formar part d'una operació per fer que el vot de la pagesia gal·la deixés de ser captiu de la dreta per esdevenir-ho de l'esquerra. Com he explicat manta vegada, el sindicat pagès majoritari a França és la FNSEA (Federació Nacional de Sindicats d'Explotadors Agrícoles). Està vinculat a Jacques Chirac, que fou ministre d'Agricultura del 1972 al 1974, com les dents ho estan a les genives. Per això, esperar que Chirac admeti de bon grat una reforma real de la maleïda Política Agrícola Comuna és somniar despert. Si un polític aconsegueix tenir un vot captiu no el deixa anar mai més. Ara Chirac ha quedat molt bé davant els seus. Ha donat un avís. La primacia del FNSEA no es toca. Admès això, Bové molt probablement serà indultat el catorze de juliol. Querelles de clan a part, Chirac sap que Bové és una carta més de la immanent política francesa de voler frenar l'obertura al comerç internacional (és a dir, anar contra la globalització) i mantenir captiu el vot rural francès. Tant si s'és intel·lectual com si s'és pagès, o el que sigui, quan s'ha entrat en el món de les subvencions estatals -i Bové hi és de ple-, l'entesa entre l'Estat (estigui en mans de qui estigui) i el subvencionat sempre va rodada. A l'Estat jacobí, ni a Bové, ningú els ha d'ensenyar res. Són anys de pràctica del que se'n diu l'economia assistida. És molt fàcil de resumir: si em protegeixes, diu el polític, jo et deixaré pidolar. Estigues tranquil. Ara més que mai, Bové és presentat com la reencarnació de Joana d'Arc pels mitjans estatals francesos. Però hi hagué una excepció. Dilluns el comentarista de la cadena pública de TV França Dos va gosar dir que els transgènics serien admesos per la Unió Europea perquè és científicament clar que no representen cap perill. A l'endemà la també cadena pública França Tres ho va intentar esmenar, presentant Bové com un heroi. Un pretès expert va afirmar, sense por de fer riure, que Bové "és un militant polític humanista que combat pel bé de la humanitat". Tot plegat és baix de sostre i demagògic. També ho eren el feixisme i el comunisme, i això no va evitar l'immens dany que van causar. Bové és grotesc i ridícul, però no pas per prendre's de broma. 4:25:37 PM    comment []

Entranyables coincidències Miquel Àngel Essomba Gelabert, 27/06/03 É s lamentable que SOS Racisme Catalunya, en comptes d'usar les pàgines d'aquest diari per promoure i difondre les idees i els principis de l'antiracisme, que és el que tocaria, hagi d'escriure-hi per defensar-se de la calúmnia subtil exercida en contra seva. Però tots ho sabem: vivim en una societat en què no sempre la força dels fets té més valor que la de les paraules. I si els mots són difamatoris i proclius a la polèmica estèril, més distorsionada encara en resultarà l'autèntica realitat. Alfons Quintà està esdevenint un mestre d'aquest art de la mentida. Almenys és el que els seus articles ens demostren. El dimarts 10 de juny signà un article titulat SOS Racisme, la veritat, en què, fent ús d'un to arrogant, buit i sense fonamentació, deixà entreveure una crítica infantil a la nostra organització pel pur plaer de satisfer, n'estem quasi segurs, obscures fantasies difícils d'identificar. No es tracta de la primera, ni de la segona o la tercera vegada que aquest presumpte periodista utilitza la tribuna pública d'aquest mitjà i la llibertat d'expressió per mentir a la ciutadania de Catalunya sobre nosaltres, servint-se d'arguments mai documentats que pretenen demostrar l'absurd d'accions fictícies. No és creïble, tal com insinua, que SOS Racisme Catalunya sigui una organització terrible, farcida de connexions mafioses amb institucions polítiques, només preocupada per la promoció sociopolítica dels seus dirigents. Com és possible que, després de 15 anys d'existència, la justícia del nostre país, o ell mateix, no hi hagin emprès ni una sola acció legal en contra? I la crítica perd del tot la seva credibilitat quan a una entitat sense afany de lucre com la nostra, que compta amb el suport de totes les administracions públiques del país així com de milers i milers de ciutadans que ens donen el seu suport, se la jutja exclusivament pels seus hipotètics procediments financers i no es fa una lectura més global de la seva acció, acompanyada dels principis que postula i els beneficis que aporta al conjunt social. La crítica destructiva i injusta a SOS Racisme Catalunya no és només un despreci a les bondats i els objectius de la nostra associació, sinó que també ho és a la societat catalana, que, amb el seny que la caracteritza, sí que sap avaluar encertadament les institucions pels seus fets i no per les paraules, i dia rere dia ens renova amb mil iniciatives la seva confiança. No som perfectes, però ni de bon tros ens movem en el llot de la corrupció i la malícia. No caldria dir-ho perquè la ciutadania del país ens coneix prou bé (almenys molt millor que el nostre destraler detractor), però ens veiem en l'obligació d'afirmar públicament que SOS Racisme Catalunya és una entitat que només persegueix la defensa dels drets humans i les llibertats de tothom, que no té cap vinculació orgànica ni funcional amb cap formació política ni sindical, i que actua amb plena independència gràcies al suport de moltes persones que creuen que la seva tasca és imprescindible. Atès que tot comportament humà és intencional, carregat de voluntats més o menys manifestes, no podem evitar pensar en els motius que condueixen el Sr. Quintà a fer sortir a la llum els seus vells i desgastats fantasmes, precisament en un moment en què el Partit Popular està plantejant un enduriment ferotge de la llei d'estrangeria i sobre la immigració plana l'amenaça d'una major repressió de drets i llibertats. ¿Al servei de quina ideologia política treballa aquest columnista? Ben lluny de gastar el seu mateix estil, nosaltres no ens respondrem aquesta pregunta fins al moment d'haver tingut personalment amb ell una conversa. Aprofitem l'ocasió, per tant, per reiterar novament el nostre desig de mantenir una entrevista personal amb el Sr. Quintà, a la qual hem estat disposats des de fa molt de temps però sempre hem rebut una negativa per part seva com a resposta. Intuïm que la causa d'aquest rebuig és que una trobada amb nosaltres espatllaria bona part de la seva autoimatge com a croat-patró- Sant-Jordi-lluitador-per-la-justícia, i se li acabarien tot d'una els infectes arguments que el presumpte periodista vol usar en aquesta miserable polèmica amb nosaltres. Si fa no fa, és exactament el mateix gest de rebuig al diàleg que tenen amb la nostra organització els altres grans demòcrates, els del partit que governa a Espanya. Entranyables coincidències, no troben? Miquel Àngel Essomba Gelabert. Portaveu SOS Racisme Catalunya 4:25:01 PM    comment []

PLOM A L'ALA PER LA DEMOCRÀCIA Alfons Quintà, 26/06/03 T ot sembla indicar que hi haurà noves eleccions a la comunitat de Madrid. En aquest cas, seria lògic que el PSOE rebés una clatellada. Com que això vol dir que el PP aconseguiria una victòria proporcional a aquella desfeta, aquesta possibilitat no em fa cap il·lusió. Tanmateix, seria encara pitjor que el PSOE no patís les conseqüències d'un problema del qual no solament té tota la responsabilitat sinó que, una vegada sorgit, ha gestionat de la pitjor manera imaginable. No ha intentat posar-hi límits sinó que ha encès un contrafoc encara més devastador que l'incendi original. Cada dia més abraçat al pòsit del comunisme, el PSOE torna a vells esquemes marxistes o leninistes, així com indubtablement messiànics i maniqueus. Nosaltres -ha vingut a dir- som sants per definició i si dins nostre han aparegut dos presumptes pecadors això implica que han de ser agents del PP. Aquesta arrogància moral de l'esquerra maximalista és literalment insuportable. Sense cap mena d'escrúpol i de manera automàtica volen fer creure que si no estàs amb ells això vol dir que et menges una criatura cada dia per esmorzar, o en tot cas n'ets capaç. El sants són al cel i a Espanya i a Catalunya hi ha uns partits polítics que, tots, sense excepció, haurien d'arribar a reconèixer, un dia o un altre, que la corrupció política, en general, i l'específicament urbanística, en particular, són un mal comú. Només quan s'hagi admès aquest trist axioma es podrà intentar resoldre-ho. Ara en comptes de començar-ne a parlar s'ha cridat. Atès que els brams i la criminalització duta a terme pel PP contra el nacionalisme democràtic basc li han anat molt bé (excepte a Euskadi, única nacionalitat amb un partit nacionalista responsable), ara el PSOE també apunta a la cridòria desfermada. El resultat són uns pretesos debats parlamentaris que esgarrifen. Sembla que el seu baix nivell intel·lectual acabarà justificant la peculiar manera de triar els candidats que s'ha posat en evidència en ocasió del problema del PSOE a l'Assemblea de Madrid. És curiós constatar com els mitjans de comunicació s'han limitat a reproduir les acusacions mútues, per absurdes que fossin, o fins i tot a afegir-ne algunes de la seva pròpia collita. En canvi, potser ja seria hora que algú comencés a dir que l'actual llei electoral s'hauria de llençar a la bassa. Però no és així: a alguns els ha d'anar bé, per més que sigui un gran plom a l'ala per a la democràcia. 4:23:36 PM    comment []

RIFKIN, JAY I EL CONTROL SOCIAL Alfons Quintà, 25/06/03 D illuns passat va intervenir en la festa anyal del partit postfeixista italià Aliança Nacional el guru de l'antiglobalització Jeremy Rifkin. És el mateix personatge que va intervenir el 2001 a l'escola d'hivern de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Llavors vaig escriure que portar aquí Rifkin, per només pronunciar una conferència, havia costat a CDC uns quatre milions de pessetes. Potser em vaig quedar curt. Mesos més tard (febrer del 2002), Rifkin també va intervenir en la pallassada de Porto Alegre. Com que ven fum, el pot distribuir arreu. El seu fum és, per descomptat, antiliberal i mutant. Un dia va d'especialista del treball, l'altre d'ecologista, després de pacifista, a continuació de gran partidari que Estats Units i Europa discrepin al màxim, mentre que, en els darrers temps, ha esdevingut un militant contra el consum de carn de bou. Encara que costi de creure, és veritat. En efecte, Rifkin pretén reduir el consum de bou en un cinquanta per cent. Com en tot, la seva pretesa raó fa riure: afirma que els ramats deixen anar metà a l'atmosfera i que això contribueix molt a l'escalfament del planeta. Es tracta d'una extrapolació radical, que podria rebatre amb una sola frase. Però Rifkin, com els antics venedors de l'ungüent de la serp en els mercats, no se la mereix. Forma part del que als Estats Units se'n diu activistes professionals, que sovint ocupen un lloc semblant als de les sectes. No tenen cap interès. Segurament era millor vendre l'ungüent de la serp. Rifkin, com José Bové, no té cap formació científica. Ambdós confirmen allò que la ignorància és agosarada. Rifkin també acredita que l'antiglobalització no és un moviment de progrés. Aquí tenim, com a prova, que ara participi en la principal trobada anual del partit postfeixista italià. A Barcelona ja tenim un alcalde ultradarwinista, visió del món amb pretensions de filosofia que pot situar-se al nivell que es troba Rifkin. Aquest va ser molt maltractat per Stephen Jay Gould, un referent absolut per a Joan Clos. Es feien competència. Tot plegat és un foc d'encenalls i una trista prova de com des de la política se'ns ha fet perdre referents intel·lectuals dignes. És clar que amb aquests personatges mai es posarà en perill l'única cosa que preocupa els polítics d'aquí: que no hi hagi referents per qüestionar el seu repugnant i opressor control de la cultura. 4:22:51 PM    comment []

CENSURA EN EL SEGLE XXI Alfons Quintà, 24/06/03 H a estat com tornar a la joventut, o com prendre quilos de gelea reial. He retrobat els temps en què havia de comprar els llibres polítics que m'interessava llegir per sota el taulell, d'amagat. Ho he tornat a fer i tinc a les mans el magnífic llibre d'Eva Joly És en aquest món on voleu viure? (Edicions Les Arènes, París, 2003). Seria l'obra d'una terrorista? No. És la d'una gran jutge. Nascuda a Noruega, es va casar amb un francès, de qui ha quedat vídua. En adquirir la nacionalitat francesa per matrimoni va optar per fer de jutge. Va esdevenir jutge d'instrucció en molts temes de corrupció política, entre ells el de l'empresa llavors estatal francesa de petroli Elf, ara Total-Fina-Elf. És autora de tres altres llibres (un d'ells publicat només en noruec) sobre el gran tema de la corrupció i el seu marc polític. Farta dels obstacles polítics, va dimitir i ara viu a Oslo, on és responsable de cooperació judicial internacional en el govern noruec. El llibre havia de ser posat a la venda fa uns dies a França, on ha estat editat. Però la seva difusió ha estat prohibida precisament pel Tribunal de París al qual havia estat vinculada, com a jutge d'instrucció. És un fet que no arribo a concebre que es pogués produir en cap país realment democràtic, molt inclosa Espanya. El llibre ha estat només prohibit temporalment perquè no té cap contingut assimilable a cap tipus de delicte. La raó usada ha estat que podria afectar el procés per l'escàndol de la companyia Elf, ara en curs. Afectar, què? Un grapat d'absolucions d'amics? Per acabar-ho de fer més ridícul resulta que el llibre continuarà venent-se a l'estranger. Com que cada dia hi ha 70.000 alsacians que van a treballar a Alemanya i a Suïssa, per tornar a dormir a Alsàcia, a més del diari podran portar un llibre per als seus veïns. La globalització i la decadència jacobina fan que França faci riure. Tanmateix, la senyora Joly explica coses que no fan riure. Per exemple, exposa com l'equivalent francès al president del Tribunal Suprem espanyol li va dir: "Senyora, he sabut de font incontestable que vostè ha entrat en una zona de perill extrem. No s'acosti a les finestres (...) Tingui compte a tota hora i a tot arreu". Això no és una novetat. A França no hi ha separació de poders però hi ha hagut operacions homo, és a dir assassinats ordenats pel poder polític i executats pels serveis especials. O sigui, que per anar de vacances són millors Itàlia o Portugal. Són més civilitzats: mai prohibeixen la distribució de llibres, i menys els escrits per jutges. 4:22:01 PM    comment []

LA LLEI ELECTORAL I L'INFERN DE DANTE Alfons Quintà, 22/06/03 H i ha una dita, força repugnant, segons la qual "si tens raó, crida, i si no en tens, crida més". Per tant, respecte al tema de l'Assemblea de Madrid, els partits, en especial el PSOE i el pòsit del comunisme, han cridat molt, com també el PP. A curt termini, no tenen els mateixos interessos. Però sí que coincideixen a mig i llarg termini. El seu interès és mantenir una llei electoral que és paradigma d'immoralitat, d'immobilisme i de presa de pèl. Atorga el poder a les cúpules dels partits, evita el debat fins i tot en el seu si i manté la ciutadania captiva de tots els giravolts polítics que es vulgui. Aquesta, literalment, no sap a qui vota. Qui ingressa en un partit ha de saber que pot estar entrant a l'infern de Dante. Si esdevé diputat, ha de deixar a la porta l'esperança i fins i tot la capacitat de pensar. Per això, quan es tria un candidat a diputat el sedàs més important és el de l'obediència. Posats a fer, resultaria més barat establir el vot ponderat. Que cada portaveu recordi el nombre d'escons que representa -els aconseguits en la darrera elecció- i així els diputats podrien treballar en altres coses, cosa que sovint ja podrien efectuar ara. De fet sempre s'ha anat pel camí de donar prioritat a l'obediència. Per això els debats en comissió, on van les segones figures, podrien fer les delícies de la premsa humorística, si n'hi hagués. El PSOE ha fet el paper de donzella violada. No és donzella ni ha estat violada. Per ara, res no indica que s'hagi donat un escàndol urbanístic com tants n'ha protagonitzat. No es veu cap cas Movilma (vinculat a l'Ajuntament de Barcelona) ni res de semblant. La barreja entre política i afers immobiliaris -lícits o menys lícits- té molts precedents. En casos s'han demostrat il·licituds. En aquest, per ara, no s'hi veu res. Si algun dia hi hagués alguna cosa, per descomptat que no hauria començat el dia en què dos diputats van saltar-se la disciplina de vot. El gran problema està en la llei electoral. Les llistes tancades fan que pugui ser candidat el més agosarat dins el món dels partits, que no és el món de la societat, per sort per a aquesta. Una llei com l'actual podia tenir sentit uns anys, per primar els partits, després de la dictadura. La seva perduració ha esdevingut un abús insolent. Posar en evidència aquest maligne sistema no és cap traïció a res de bo. Més aviat pot ser un bon presagi. 4:21:14 PM    comment []

UNA HEROÏNA I ELS ALTRES Alfons Quintà, 21/6/03 Una heroïna catalana i per ara desconeguda va tenir la magnífica iniciativa de demanar a l'actual presidència de la Unió Europea (UE) que aquest organisme reconegués oficialment el català. A més d'agraïment, mereix molts comentaris. El primer de tots, destacar que si es vol intentar remenar la cua, en el millor sentit de la paraula, s'ha de prescindir dels partits i de les institucions que durant anys ens han estat dient que tot anava rodat. Vaja, que si la UE i el món volien anar a algun lloc ens necessitaven. En aquest cas concret sembla que, en efecte, l'acció ha estat obra d'una benemèrita franctiradora. La redacció d'aquest diari ja en coneix el nom. És molt comú a Catalunya i per això no se la pot trobar per l'anuari telefònic. Tampoc és coneguda d'associacions que reben subvencions per defensar la llengua catalana. O sigui que sembla tractar-se d'una militant del meu partit, el d'aquells que no militem enlloc, ni en res. Sigui així o no, felicitats. El moment és oportú. Com he escrit mil vegades i molt en solitari, la Carta Europea dita dels Drets és un insult groller pel que fa a les llengües minoritzades pels Estats nació europeus, que ara, a més, han elaborat un sinistre projecte de Constitució a la seva mida. També cal destacar que la petició hagi estat seleccionada -basant-se en el fet objectiu d'haver aconseguit el major recolzament popular- en ocasió d'una presidència grega. Haig de tornar a dir -m'hi autoritza el que tants ho callin- que Grècia i França són els dos líders inqüestionables quant a genocidi cultural i lingüístic a Europa. En dona fe el que siguin els dos únics Estats que no hagin signat la Carta del Consell d'Europa de protecció de les llengües minoritzades. Una Carta, per cert, que finalment va ser signada per Espanya, però que encara no ha estat ratificada, és a dir que a Espanya no té cap valor jurídic. Està clar que l'admirable senyora a qui em refereixo posa més amunt en la seva escala de valors la nostra llengua que no pas ho ha fet la Generalitat en els molts anys que ha recolzat tota mena de governs espanyols. Altrament, la Carta, oberta a la signatura pels Estats fa més de deu anys, formaria part del dret positiu espanyol. Si algun dia trobem un camí de redreçament serà fent foc nou de la classe política que patim. Per això és un gran bé que persones patriotes i de bona fe els facin fer el ridícul. Moltes gràcies. 4:19:40 PM    comment []

COMUNISME I IRREALISME (6) França, la mare dels ous (podrits) L'estatisme i el centralisme impedeixen que França sigui competitiva Alfons Quintà, 21/6/03 Comencem per algunes evidències. La primera, que Jacques Chirac va ser elegit fa una mica més d'un any amb un programa que no era de reformes per encarar el futur. Hi destacava una política de més repressió de la delinqüència, per la via de la duresa policial. La segona constatació és que Chirac va aconseguir un suport enorme del vot d'esquerra, que en part conserva, per la demagògia usada en el tema de l'Iraq i el seu distanciament aparent de la política quotidiana. La tercera evidència és que a França no hi haurà eleccions importants fins d'aquí a quatre anys, fet que, afegit al radicalisme verbal i l'irrealisme dels socialistes, fa que el marasme actual pugui durar. La meva primera llarga sèrie sobre França la vaig escriure en aquest diari a partir del 5 d'abril del 1995. Hi havia una visió crítica i presagiava un futur negre. Però mai hauria pogut imaginar que tan negre com ara es pot veure. En un món on els canvis han incrementat en rapidesa i abast, allà s'ha multiplicat la tendència a la involució. Aquells articles no partien de cap intuïció, sinó d'informació. Ara tinc més fonts i totes són més pessimistes. Com pel que fa a Catalunya, el que té més interès respecte a França és allò que li arriba de fora, per veure si reacciona o no. Cap dels dos països no tenen capacitat pròpia d'anar cap a la modernitat. Estem en un temps en què fer-ho implica reducció del marc politicoadministratiu, cosa a la qual no estan disposats els polítics tronats que tenen collades les dues societats. Catalunya no pesa gaire o gens (i en tot cas, molt menys que en el passat) ni respecte a Espanya. En canvi, la confusió de l'Europa continental (en especial, la insòlita d'Alemanya) permet que França pugui determinar moltes maleses europees. Aquí tenim la sinistra Carta dita de Drets (que protegeix el català tan poc com el bram de l'ase), la Política Agrícola Comuna i l'impresentable projecte de Constitució europea, tot plegat amanit amb la versió actual de l'antiliberalisme, l'antiamericanisme. Hi ha esgotament propi i alhora desig que no penetrin des de fora vents de canvi. Com que aquests són essencialment liberals i anglosaxons, heus aquí que l'antiamericanisme esdevé una necessitat. No ve d'ara. Ja sota el gaullisme es denigrava -en perfecte acord amb els comunistes- totes les forces liberals i de centre, aplicant-los genèricament l'epítet "el partit americà". "SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA" Es fa veure que l'antiamericanisme és una visió progressista del món que determina una política. Però no és així: és l'immobilisme i el reaccionarisme inherents a l'estatisme jacobí que crea la demagògia antiamericana, com abans en va inventar altres, des de la criminalització d'Alemanya, al "deure de colonitzar", una frase sagnant i patètica. No és un fenomen nou ni inèdit. A l'Espanya medieval es va usar la religió catòlica per allò de "Santiago y cierra España". A Rússia es va utilitzar durant segles la religió ortodoxa amb el mateix fi, fins que va prendre el relleu la follia comunista. En els casos esmentats, com en el paradigmàtic del jacobinisme a França, hi havia alhora una reclusió estatista i un fals universalisme -vegi's l'etimologia del mot catòlic- que, de fet, era el desig de sotmetre el món a la visió pròpia preestablerta, sigui religiosa (llavors cal afegir-hi l'Islam) o no. A França l'Estat ha estat el gran instrument de la seva cabòria de destrucció de la diversitat interna i d'imperialisme extern, tant militar com de demagògia pretesament lletaferida. Molts no ho volen o no saben veure-ho, altres se n'aprofiten. De Gaulle, ho entenia però no ho va voler canviar, sinó aprofitar-se'n. Tenia raó quan va dir: "Només hi ha França gràcies a l'Estat. França només es pot mantenir gràcies a ell". Ara aquest Estat s'enfronta amb la realitat de la globalització. França no és competitiva i ha de reduir substancialment l'immens perímetre del seu Estat. La seva classe política voldria evitar-ho però no pot. La realitat de l'economia globalitzada no li ho permet. En efecte, segons estadístiques oficials de la Unió Europea (UE), l'any passat França, país amb una riquesa natural immensa, va caure al lloc dotzè (sobre els quinze Estats de la UE) quant a producte interior brut per habitant, és a dir quant a creació de riquesa per habitant. Per sota només hi havia, en aquest ordre, Espanya, Portugal i Grècia. Aquest fet objectiu, complementat per molts altres, també acreditatius de la seva immensa decadència, determina dos grans temes d'un moment polític francès que és la mare dels ous dels desastres europeus. Al·ludeixo, per un costat, als privilegis dels funcionaris i a l'estatisme i centralisme absoluts del seu sistema de previsió i de sanitat i, per l'altre, a la grotesca centralització del seu sistema educatiu. A França, on els programes educatius són cent per cent uniformes, les contrareformes centralitzadores que vol imposar a Espanya el PP serien impensables per, ai las, excessivament descentralitzadores. Els privilegis dels funcionaris francesos, usats com a defensors de la centralitat i del centralisme de l'Estat (com passava a l'URSS) van anar estenent-se als sectors nacionalitzats per la mateixa raó, mentre que una política semblant de cooptació social, feta des de l'Estat, creava unes immenses distincions corporatives en el sector privat. El sector públic ha arribat a ser immens, mentre el privat és farcit de desigualtats establertes des d'un Estat cínic que no para de parlar d'igualtat, com ho feia el soviètic. Però el seu desig determinant és estar present en tot, per cercar-hi còmplices i poder controlar allò que més tem i odia: els mecanismes del mercat lliure. Vegem telegràficament algunes dades esgarrifoses: >> L'any passat hi havia a França 6.157.117 funcionaris, una proporció superior a la que mai hi ha hagut en cap país no totalitari. Representaven el 27% de la població activa, quan en els països del G-7 (no hi havia encara Rússia) en cap cas mai han superat el 13%. O sigui, que a França hi havia el doble de funcionaris que en els països més rics, amb els quals ha de competir. A més, les contribucions socials, extretes del full de salaris, eren de l'ordre del 48% (contra 34% a la Gran Bretanya o a Espanya, 32% a Portugal o 28% als Estats Units). >> Ara hi ha hagut a França infinitat de vagues de transports, malgrat que l'Estat no ha ni gosat encarar la follia dels seus ferrocarrils. Vegem la situació laboral d'un conductor de tren: jubilació als 50 anys, horari de 25 hores setmanals (s'entén que refusessin la reforma que les reduïa a 35 (sic), ja que per a ells les augmentava), salari inicial de 2.150 euros al mes (357.000 pessetes) per arribar a jubilar-se amb un salari de 3.225 euros al mes (536.000 pessetes). A més: prima de final d'any; prima de treball (sic); prima de carbó (sic), malgrat que no hagin vist ni un polsim de carbó en la seva vida i puguin treballar amb vestit i corbata; gratuïtat en el transport, per als treballadors i la seva família, en primera (sic) classe. S'entén que el dèficit anual d'explotació dels ferrocarrils sigui enorme. L'Estat els va atorgar el 2002 (com és norma) una subvenció anual d'11.521 milions d'euros (1,9 bilions de pessetes). >> Els funcionaris es jubilen al cap de 37 anys i mig de treball, però els sector privat al cap de 40. Però hi ha més: és tradicional promocionar-los poc abans de la jubilació a la màxima categoria possible, mentre que alguns (i no faig cap broma) poden ser promocionats quan ja estan jubilats, per així augmentar-los la pensió. Ni cal dir que està ple de polítics cobrant per càrrecs (que poden acumular) mentre cobren una bona jubilació com a funcionari, malgrat no tenir ni 60 anys. És el cas de l'exprimer ministre Alain Juppé, entre infinitat d'altres. >> Hi ha la follia del sistema educatiu. És una organització ultracentralitzada d'1.418.744 funcionaris. Només la supera en nombre l'exèrcit comunista xinès. Fa recordar una excel·lent frase de Jorge Semprún: "Només a França no s'admet la comparació entre comunisme i feixisme, i és a causa del jacobinisme". En efecte, no solament hi ha grans coincidències ideològiques, com l'atractiu per la violència, sinó les mateixes follies de grandesa estatista. Ara s'ha volgut descentralitzar (de fet, desconcentrar) la mera gestió d'uns 100.000 TOS (tècnics obrers de servei), és a dir, essencialment personal de manteniment. Cap, cap ni un, ensenyant. Però ni això es podrà dur a terme. Els sindicats són minúsculs a França quant a afiliació. Un estudi donava el 6,5% d'afiliació de tots els assalariats francesos i un altre estudi un 8%. Però, en canvi, són forts dins el funcionariat (on defensen tots i cadascun dels privilegis corporatius) i dominen l'ensenyament. Són comunistes o bé, de forma creixent, de l'extrema esquerra trotskista. No volen sentir a parlar de cap reforma i fan vaga per no res. Tots els ministres que han intentat algunes reformes mínimes i evidents han estat derrotats. La infinitesimal reforma educativa serà "endarrerida", eufemisme per dissimular el fracàs. Mentrestant, un monumental illetrisme (incapacitat per llegir i comprendre un text elemental) afecta un 40% dels francesos, segons l'OCDE. Afegeixen que, en canvi, a Alemanya és del 14,4%, a Suècia del 7% i a Holanda del 10,5%. Està clar que explicar en aquests països el centralisme educatiu i general francès seria del tot impossible. Això sí que no ho entendrien. RETALLADES SOCIALS Com tampoc no entendrien que amb la reforma del sistema de previsió i jubilacions públiques, ara plantejades a França, puguin estalviar només un terç del que caldria, vista tant la piràmide d'edat (cada dia més jubilats per treballador actiu) com la crisi del seu sistema sanitari. Estalviar un terç ja costa penes i treballs. Dels altres dos terços ni se'n parla. Però, això sí, tothom es manifesta. És l'irrealisme que allà domina des de la Revolució Francesa, en el qual la irresponsable classe política catalana s'emmiralla simplement i ximplement. A vegades (vegi's la follia del Fòrum urbanístic i immobiliari del 2004) arriba fins i tot a fer més el ridícul, cosa que ha de costar molt, en esforç i en diners malgastats. França encarna el pitjor model europeu, però es pot pensar que si Catalunya fos més coneguda (ho és cada dia menys) li podria fer la competència i ser usada com a model per fomentar l'uniformisme. Algú hauria de sentir-se'n responsable. Però per això caldria més cap i més cor, així com menys fetge i menys utopisme barat, creador de fums nefastos. 4:18:06 PM    comment []