Còrsega: un referèndum ben especial
Alfons Quintà, 2/07/03
La confusa votació organitzada pel govern de París desprestigia la idea mateixa d'autonomia
Diumenge hi haurà un peculiar referèndum a Còrsega. En principi és sobre l'autonomia de l'illa, l'única del Mediterrani occidental que no en té. Però tothom es defineix en funció d'altres criteris. Sigui quin sigui el resultat, el concepte d'autogovern i el seu prestigi no en sortiran engrandits, sinó empetitits.
D'entrada, cal evitar la comparació amb el que va passar a Espanya, en el procés constituent. Amb totes les crítiques que es vulgui, aquí hi va haver una racionalitat, una modernitat i una transparència democràtica que allí no es veuen enlloc. Descartes potser era madrileny.
El resultat de la votació és dubtós, amb només una lleu inclinació cap al sí. Això es dóna malgrat que el primer ministre, Jean-Pierre Raffarin, i el ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy, vulguin honestament el sí, com totes les forces autonomistes i independentistes corses.
És un sí a què? Això no se sap. Només és clar que, en la forma, suprimiran els dos departaments en què està dividida l'illa, però hi continuarà havent dos prefectes i els seus corresponents serveis departamentals, separats. Els dos consells generals -equivalent a les diputacions- seran substituïts per dos consells territorials, també separats.
¿Això, prou difícil d'entendre, depèn del resultat electoral? Doncs no, perquè el referèndum és merament indicatiu o consultiu i, per tant, l'Estat central podrà fer el que resulti del referèndum o el contrari, o bé res.
Tanmateix, si el resultat fos clamorós, estaria políticament obligat a fer-ne cas. Per això, Jacques Chirac i l'aparell de l'Estat han fet tot el possible per evitar un resultat clar. Ho han aconseguit. Hi pot haver una forta abstenció i un resultat molt minso, en el sentit que sigui.
Quin estatut pot arribar a atorgar l'Estat francès si -guanyi el sí o el no- li dóna la gana redactar-ne un? Aquesta és la pregunta dels mil milions. Ningú ho sap, ni ningú ho pot saber perquè no sembla que hi hagi ni tan sols cap esborrany, com tampoc hi ha cap compromís concret.
Mínima desconcentració del poder
De fet i de dret, l'ús del mot autonomia és abusiu, com ho és el de descentralització. Serà una mínima desconcentració d'alguns petits poders de l'Estat, mantenint-los sota les tuteles de sempre -els prefectes i els tribunals administratius a nivell local, i més tuteles centralistes a nivell superior- a les quals encara se n'hi afegiran algunes més.
El meu ús del verb atorgar és just i deliberat. S'escau perquè el que hi hagi serà atorgat per l'Estat, com les monarquies absolutes van atorgar constitucions que precisament eren un contrafoc antagònic de les reclamades per les revolucions liberals. Aquelles eren obra del poder absolut, i les darreres, fruit de processos constituents, com va passar a Espanya amb la Constitució i parcialment amb els Estatuts d'Autonomia, en que calgué la ratificació pel Parlament central, que, no obstant, no els elaborava.
Per què, doncs, tot això? Essencialment per evitar el rellançament del terrorisme. Era el que també va pretendre l'anomenat Procés de Matignon, sorgit del govern de Lionel Jospin. Aquell procés era més elaborat i seriós, amb la gran diferència qualitativa que havia comportat un mínim intercanvi de criteris amb els nacionalistes corsos.
Aquell procés va originar el rebuig ferotge de l'oposició de dreta, avui al poder, amb excepcions que es poden comptar amb els dits d'una mà. Entre aquestes hi havia les de l'actual ministre de l'Interior i segurament, però en aquest cas no recordo que es manifestés públicament, la de l'actual primer ministre, regionalista de sempre.
Per descomptat, Chirac estava del tot en contra, com l'ultrajacobí Jean-Pierre Chevènement i el seu segon, Sami Naïr, incomprensiblement molt ben rebut i escoltat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Els comunistes també hi estaven en contra, però no volien enfrontar-se a Jospin.
L'actual novetat és la radical i formal posició en favor del no del moviment dit antiglobalització i del seu principal pilar polític, el Partit Comunista. Això ha fet que un referèndum que hauria passat com si res fa un any, ara sigui de resultat dubtós. És la projecció pràctica, real i concreta de l'antiglobalització, defensora de l'estatisme, com el nom indica. Aquesta oposició ha estat compartida pels parlamentaris corsos del vell radicalisme jacobí (ara dits Radicals d'Esquerra) amb què, més paradoxes catalanes, Esquerra Republicana de Catalunya manté una forta i incomprensible relació solidària.
Aquest conglomerat estatista, per un costat comunista i, per l'altre, jacobí (coincidència gens nova) ha usat els reflexos propis d'una estructura social determinada pel model d'economia assistida. En efecte, la societat corsa és dependent del poder central en tot i per a tot. Està deliberadament estancada pel jacobinisme centralista. Com arreu, l'actitud dominadora i colonial del jacobinisme ha frenat el desenvolupament autòcton. Polítiques com la dita de la "continuïtat territorial" tenen aquesta finalitat.
És l'antítesi de la caricatura -errada- de Lenin. No es basa en l'explotació econòmica (a l'Estat francès Còrsega li costa molts diners), sinó a preferir pagar per mantenir una situació de domini polític.
Vegem les darreres dades oficials. Així, l'Estat francès gasta anualment a Còrsega uns 2.000 milions d'euros i representa el 60% dels recursos de les famílies. Inverteix dues vegades més per habitant que en la regió més privilegiada de l'Estat. La cobertura de les importacions del continent per exportacions corses és només del 6%.
Mentre França ja té la follia de 4,7 funcionaris per 100 habitants, Còrsega en té la superfollia de 6,7. És clar que la primera activitat de l'illa és ser funcionari de l'Estat. Les poques empreses privades sobreviuen gràcies als beneficis fiscals (230 milions d'euros anuals), de la mateixa manera que la cultura catalana sobreviu amb subvencions. Aquelles i aquestes podrien anar millor, però dos poders estatistes prefereixen mantenir-les collades. Impedeixen una mort de la qual en són la causa. Són casos d'economia assistida per voluntat, des del poder, d'aconseguir-ne i mantenir-ne el control polític.
Economia captiva significa vot captiu (com a Andalusia i a Extremadura pel PSOE i a Galícia per part del PP). Els radicals ho estan usant fins al deliri en favor del no al referèndum. Dilluns, el president del Consell Regional del departament de Còrsega Sud va enviar una carta als seus 800 funcionaris informant-los que, si el sí guanya al referèndum, el seu futur no serà gens clar. És el mateix que diuen els comunistes i el sindicat que dominen, així com l'antiglobalització.
Còrsega té més metges per habitant que el continent i l'abundància de farmàcies deixa bocabadat. Fa uns anys (i no crec que això hagi canviat si no és per empitjorar) era la regió capdavantera en consum de medicaments i molt especialment en tranquil·lizants. Moltes persones que no tenen res a veure amb els diversos grups terroristes porten una pistola a sobre. L'armament dels terroristes, exhibit de tant en tant, és molt superior en qualitat al de les forces de l'ordre.
Els atemptats són molt variables, en funció de les diverses treves. Una vegada vaig arribar a Còrsega en una nit blava (és a dir, d'atemptats a dojo): vint en unes deu hores. El 2002 hi va haver oficialment 220 atemptats per una població equivalent a la de l'Hospitalet. Aquesta ciutat catalana té 240.000 habitants i tota Còrsega, 260.000, només 20.000 més. Del 1990 al 2000 hi va haver prop de 200 morts (rècord de l'Estat francès per habitant), dels quals només es va esclarir una quarta part. La justícia allà és més que especial. Els litigis se solucionen d'una altra manementre el grau d'absolucions en els judicis amb jurat no ha d'estar gaire lluny del 100 per 100.
Còrsega és una nació diferent, mai assimilada per l'Estat francès, que l'ha gestionat mitjançant clans de poder (el que aquí, i més que res a Galícia, s'anomenen cacics) que han anat repartint els molts diners que hi ha anat enviant l'Estat francès, com a compensació per la seva manca de sobirania nacional corsa. Aquest nefast mecanisme ara està pertorbat per justes limitacions europees. El 7 de gener del 2002, Romano Prodi es va oposar a una demanda francesa d'estatut fiscal privilegiat per a Còrsega.
Quant a lluites polítiques internes, podria entrar en el detall, però dubto que el lector ho resistís. La seva base ha estat el clan, gos d'atura de la colonització francesa. A les eleccions legislatives franceses del juny del 2002, dels quatre escons corsos tres van anar a clans tradicionals.
Excés d'alcaldes i regidors
És infinita la llista de polítics corsos que han heretat la mateixa funció d'alcalde o diputat del seu pare, que l'havia rebut del seu avi, que l'havia heretat del seu besavi. El diputat de dreta Camille Rocca Serra, de qui vaig conèixer el pare, també polític, i que per part de mare és un Abbatucci, pertany a dues famílies que dominen una circumscripció corsa pràcticament des que hi ha eleccions a França. Això vol dir dominar també la principal font d'ingressos (o repartidora) de l'illa. En el conjunt de l'illa, hi ha la follia de 360 alcaldes i 4.200 regidors (compari's amb els vint-i-set regidors que té l'Hospitalet) per una població adulta total de només 160.000 persones, mentre que el cens electoral de l'Hospitalet és de 192.000 persones.
Enfront de tanta vergonya jacobina hi ha unes forces autonomistes i independentistes que van assolir un 22,5% dels vots en les eleccions territorials del 1999. Que poguessin un dia trencar la cotilla jacobina seria l'única esperança per a la seva petita nació. Ara reclamen votar sí, però sense cap entusiasme perquè ignoren del tot què representarà una victòria. En canvi, temen que una desfeta impliqui una resurrecció del maleït terrorisme. D'una manera o una altra el drama continuarà, dins una França que és el furgó de cua del món quant a reconeixement de drets nacionals, abans i després del referèndum.
7:14:44 PM 
|
|
