lunes, 07 de julio de 2003

ENCENALL GREENPEACE SÍ, SOS RACISME NO Alfons Quintà, 7/07/03 E s pot estar d'acord, o en desacord, amb la coneguda organització internacional Greenpeace. Però hi ha una raó cabdal per la qual té tot el dret a ser tractada amb molt respecte. Es tracta del fet que Greenpeace no accepta diners de governs o d'empreses, sinó només de persones individuals. Suposo que, a més, les rebutja si provenen de persones amb un interès que pot estar en forta contradicció amb els seus postulats. Això no és la regla a casa nostra, com va mostrar l'escàndol dit cas Pallerols, entre altres. Tampoc cal recórrer a escàndols per a referir-s'hi. Tothom sap que hi ha associacions de tota mena que són pròximes a un o altre partit, malgrat que sovint pretenguin lluir una independència que cal posar entre cometes. A França aquesta independència fictícia és la norma dominant, amb excepcions. És habitual que els partits dominin diverses associacions i que n'hi hagi de controlades per polítics d'enèsima fila, com regidors d'un poblet o d'un modest barri. Sovint els diaris ho exposen, no pas com un fet banal ni positiu, però sí resignadament, en ser un element bàsic de l'Estat nació jacobí. Els polítics que les dominen, mitjançant la interposició d'amics, familiars, o militants, fan, ben entès, l'impossible per subvencionar-les, per això moltes associacions han estat implicades en escàndols de corrupció. Segons dades oficials publicades per Le Monde datat del 3 i 4 de desembre del 2000 n'hi havia llavors a França unes 750.000, xifra que creix de l'ordre de 60.000 a l'any. Per descomptat, la major part de les seves despeses procedeixen de subvencions públiques, a les quals caldria afegir les procedents d'empreses (per exemple les de serveis públics) que puguin haver estat portades a donar ajuts per a un polític a qui aquelles empreses demanaven un favor. Ni caldria dir que dins aquest maremàgnum SOS Racisme ha arribat a destacar per la seva proximitat al partit socialista i fins i tot a clans de poder dins aquell partit. Així, com indicava Le Monde del 29 d'abril del 1997, un cop desaparegut Mitterrand, SOS Racisme "és jutjada massa pròxima dels fabusiens" (és a dir dels partidaris de l'antic cap de govern de Mitterrand, Laurent Fabius), cosa que, deia el diari, desagradava a Michel Rocard, també antic cap de govern socialista, però més liberal i amb més sentit moral que no pas Fabius. Vaja, SOS Racisme no és, ni gens ni mica, com Greenpeace. 12:55:34 PM    comment []

ENCENALL SOS RACISME I MITTERRAND Alfons Quintà, 5/07/03 M ater semper certa est diu un aforisme jurídic, sorgit a la Roma clàssica. Altres, a més, tenen la sort -o vés a saber- de saber qui és el seu pare. Així, el feixisme és fill de Benito Mussolini. El comunisme de V.I. Lenin. El gaullisme de Charles De Gaulle. De la mateixa manera, SOS Racisme és fill de François Mitterrand, que va fer donar la cara a trotskistes integrats en el seu partit. Una integració que també s'ha donat aquí, amb algun curiós resultat. Recordin els escàndols de l'inefable Dídac Fàbregues, que va passar del trotskisme al PSC-PSOE i a auxiliar administratiu del la Diputació de Barcelona, per esdevenir en pocs anys director general del govern central del PSOE i arribar al monumental escàndol de la depuradora d'aigües de Saragossa. De la més gran modèstia, va passar a guanyar 659 milions de pessetes en dos anys, dels quals no va pagar impostos a Hisenda. Per exposar-ho caldria molt espai. S'hi pot arribar. La paternitat de Mitterrand ha estat exposada una infinitat de vegades. "SOS (Racisme) ha estat, diguem-ho ben clarament, una associació del partit socialista supervisada per l'Elisi (seu del cap de l'Estat francès)", escriu Serge Malik, antic dirigent de SOS Racisme. Era el mateix Mitterrand que, abans de la darrera guerra mundial, havia pres part en manifestacions racistes d'extrema dreta, on un dels crits era "À bas les métèques" (insult racista originari de la Grècia clàssica i esclavista). També va rebre la principal condecoració del règim racista de Vichy, va tenir gran simpatia pel règim genocida de Rwanda, amb el també genocida de Milosevic i va canviar el sistema electoral, per dividir la dreta, a base de donar al racista Front Nacional una oportunitat electoral de somni. Va obrar de manera voluntària, deliberada, conscient i sense cap escrúpol. Era així. A més, es va voler expandir la utilitat de SOS Racisme. Per fer-ho, escriu Malik, "La Comissió Internacional era una estructura a nivells. El nivell secret no concernia només a Harlem (Harlem Désir, dirigent de SOS Racisme, procedent de les trotskistes Joventuts Comunistes Revolucionàries) i Juju (renom de Julien Dray, de la també trotskista Lliga Comunista Revolucionària i ara diputat socialista francès) i, per descomptat, la direcció oculta de l'Associació, situada a l'Elisi, és a dir Jean-Louis Bianco i Jacques Attali (alts col·laboradors directes de Mitterrand). Aquesta dimensió havia de quedar ignorada dels militants". No era l'única cosa oculta. N'hi més per precisar. 12:53:07 PM    comment []

PLANETÀRIUM COMUNISME I IRREALISME (8) Alfons Quintà, 5/07/03 El poder al segle XXI Keynes va vincular l'èxit del capitalisme al paradoxal atractiu pel comunisme Col·legues estrangers i estudiosos m'han demanat, moltes vegades i en molts llocs, que els expliqués com veia Espanya. Normalment he començat dient que hi havia una concepció especial del poder. Vuit segles de lluita contra l'Islam, quatre segles més de destrucció de les nacions originàries d'Amèrica i les tornes consistents en la voluntat continuada d'aniquilar la diversitat nacional a la Península i, més breument, al Magrib, han determinat un substrat ben específic. Això mateix ha revifat aquests dies amb les intervencions parlamentàries de José María Aznar. Quan aquest parla del nacionalisme democràtic basc pot arribar a superar el que diria el Cid Campeador referint-se a l'Islam, Valeriano Weyler (inventor dels camps de concentració) parlant del nacionalisme cubà o bé el Comte Duc d'Olivares al·ludint als catalans. Hi ha més aportacions malignes, aquestes foranes. Penso en el marxisme leninisme, el comunisme. Sota el franquisme va impregnar una gran part de l'antifranquisme, fins i tot el dretà. Ara fa riure recordar que Unió Democràtica de Catalunya es declarés partidària del "socialisme autogestionari" i que CDC manifestés tenir un programa socialdemòcrata, després que un enviat del ja aleshores principal dirigent del que avui és CDC hagués estat enviat, amb to admiratiu, a la desapareguda Iugoslàvia, per establir les millors relacions possibles. Allí hi manava un comunisme que anys abans s'havia apoderat de l'Estat, assassinant al voltant d'un milió de persones, sobre una població de quinze i mig. Aquesta segona herència també és de violència, de menyspreu pel diàleg, de rebuig d'equilibris o complementarietats de poder i de voluntat de desprestigi moral de l'adversari, o del que fa nosa. Vaja, representa tot allò que és l'antítesi del liberalisme intel·lectual i polític. Tenim una esquerra que diu ser antiliberal i realment ho és, així com una dreta espanyola que diu ser liberal i tampoc ho és. La reacció del PSOE al seu problema madrileny ha estat per posar els pèls de punta. No es pot dir el que han dit i amb la gratuïtat que ho han fet. Tanmateix, ben segur que altres partits haurien obrat de manera comparable. ANTIGLOBALITZACIÓ VIOLENTA Per acabar-ho d'espatllar tenim una antiglobalització que diu ser pacifista i és sinònim de violència pura i dura, com ja han acreditat en un bon reguitzell de ciutats. Constitueix un pèssim exemple, que té molta més i molt més nefasta repercussió del que es reconeix d'entrada. No va de pau sinó de violència i de retorn als temps maleïts, els del període entre les dues guerres mundials, en què la Internacional Comunista preconitzava la política de "classe contra classe". Va ser un gran aliment per al feixisme. Com a alternativa a aquesta continuïtat hispana i no, d'un concepte secular de poder dur i absolut no hi ha res, ni a Catalunya. Vegin la pàgina on l'AVUI va exposar la posició dels rectors catalans respecte a la necessària (en la meva modesta opinió, no la d'ells, ni gens ni mica) intervenció anglo-americana a l'Iraq. El criteri dels rectors era pràcticament calcat, fins a arribar a sorprendre, al dels galifardeus de l'antiglobalització. Tampoc hi ha associacions que tinguin visions alternatives a les dels partits dominants aquí i ara. La majoria d'entitats són de model estatista francès, en cercar i acceptar, com si res, les subvencions públiques, cosa que necessàriament limita la seva llibertat. Són faves i faves comptades. En algunes associacions aquest mal és constitutiu, en el sentit que han sorgit de la proximitat del poder, o del mateix poder i per emparar-lo. No recordo que cap associació d'aquí hagi suggerit mai canviar la llei electoral. És ben curiós que ningú ho vegi. Quina inefable sort que tenen els partits, en no haver-hi ni debat sobre una qüestió tan cabdal. És un atzar o bé la cosa va d'estómacs agraïts, o d'una complaent "oposició de sa majestat?" Com que no hi ha debat, es perd nivell de consciència. Per tant, no hi ha possibilitat de reacció davant problemes cabdals, com ara ha estat l'aprovació de l'esborrany de Constitució europea. Els diaris han parlat més de la referència o no al cristianisme (quan la llibertat de pràctica religiosa no quedava gens afectada per aquest fet) que no pas del maltractament a les nacions i llengües sense Estat, que sí que queden perjudicades. Malgrat tot, estem en un marc de poder polític sortosament determinat per una democràcia electoral. N'hi ha algunes de molt bones. En efecte, hi ha una realitat que inclou Bush, Schröder, Chirac, Blair, Aznar, Berlusconi, entre altres. Com també aplegaria Felipe González si hagués continuat en el poder. Tots ells creuen i practiquen que si millora la situació econòmica en els seus respectius països ells i el seu partit se'n beneficiaran. És clar i és just. Això sol, i malgrat l'estatisme d'algun dels esmentats (Chirac de manera molt i molt preeminent), els obliga a anar admetent la globalització i anar reduint el perímetre l'Estat. Res del que acabo d'afirmar es pot dir de la dictadura castrista, ni de la de Saddam Hussein. En aquests casos, un superat i l'altre no, està claríssim: el poder (cas de Castro) només vol poder. Si el progrés econòmic pertorba el poder polític, adéu progrés econòmic. Es preferirà augmentar el nombre de policies o de nomenklatura. La base dels pitjors sistemes totalitaris és tenir la població pidolant davant el poder. No la vol lliure ni alimentada pel fruit del seu propi treball. L'autèntica democràcia requereix creativitat lliure, en el si d'una societat també lliure, és a dir, emparada per la llei. Emparada també respecte dels polítics i fins i tot de l'Estat, un instrument necessari per la societat, però maleït quan s'usa -i mira que s'ha usat vegades- per controlar-la. En el feixisme o en el comunisme, els éssers humans situats al marge del poder passen a ser com animals als quals es vol domesticar. Cal alimentar-los, però poc, i de manera que entenguin que ho reben de qui els vol domar. Han de saber que el menjar (escàs) és a canvi de la seva llibertat. A la Xina i al Vietnam això també és així, però els dirigents comunistes d'allí han entès -en veure el que va passar a Moscou- que poden intentar cercar millor productivitat (impossible amb el col·lectivisme) assumint un cert capitalisme d'Estat i permeten inversions estrangeres. Però mantenint les estructures policials d'abans, o enfortint-les. A mig o llarg termini els serà impossible. Poder menjar porta a voler pensar i a voler ser lliure. Qui no pot menjar també ho vol, però té un altre objectiu més immediat. Per què si ja tenim un sistema econòmic i polític que justament s'ha cruspit el totalitarisme -per eficàcia i per garantir la llibertat- ara hi ha un enfolliment dit antiglobalització, aliat de l'estatisme jacobí, que també havia estat en conxorxa amb el comunisme d'abans? Pretenen ser una solució, quan, amb el seu total irrealisme, empitjoren tots els problemes reals. Aquest és el tema al qual vol aproximar-se aquesta sèrie d'articles. Respondre-hi té la dificultat inherent a la crítica de totes les utopies mil·lenaristes i irrealistes com sempre ha estat el comunisme i ara és el magma antiglobalització. Es posen en el camp de l'abstracció retòrica i sempre troben un eslògan o una utopia més celestial que aquella acabada d'ensorrar pel pes de la realitat i dels fets. És un virus mutant. John M. Keynes (1883-1946) és un gran pensador econòmic, del qual la socialdemocràcia se n'ha volgut apoderar, malgrat que el seu brillant pensament no era gens estret ni estàtic. Keynes va fer una reflexió, respecte al comunisme, que pot tenir una certa utilitat d'exposar, en el camí d'acostar-se a una resposta a aquella complexa contradicció o pregunta. "El comunisme -va afirmar Keynes- no és una reacció contra el fracàs del segle XIX en el tema de l'organització de la producció econòmica òptima. És [en canvi] una reacció contra el seu relatiu èxit. És una protesta contra la prosperitat econòmica, una crida a l'ascesi en cadascun de nosaltres [...]. Els joves idealistes juguen amb el comunisme, car és l'única crida espiritual que els sembla contemporània". Tot el que va dir o escriure Keynes, quan tenia raó o quan no en tenia, estava marcat per la seva intel·ligència i honestedat intel·lectual. Aquesta frase no és una excepció. En alguns aspectes és més certa ara. En efecte, la producció econòmica en el marc de l'economia de mercat, antítesi del comunisme, ha arribat a un grau d'optimització que quan Keynes va morir (1946) no es podia ni imaginar. IMAGINACIÓ DESENFRENADA Hi ha més diferències. Una de molt gran és, el 2003, idealitzar el comunisme, cosa que requereix una imaginació desenfrenada. No solament té un balanç econòmic impresentable, també ho és el moral, en les grans coses (el genocidi immanent) i en les no tan grans. Parlant a casa seva, a l'Havana, la llavors esposa i ara vídua del gran historiador cubà Manuel Moreno Fraginals em va dir que la prostitució a l'Havana era molt més gran sota el castrisme que sota Batista. Ella és una gran arquitecta, especialista en el barri vell d'aquella ciutat, sobre el qual ha treballat durant molts decennis. Pel que fa a vacuïtat intel·lectual, esmentada per Keynes, a casa nostra, estem més ben i tristament servits que mai. Amb comunisme o amb antiglobalització, el món anglosaxó ha continuat la seva trajectòria dins el liberalisme. En conseqüència, per entendre el món, llegir en anglès és un imperatiu categòric. Pot agradar o no, però negar-ho és un irrealisme més. Aquesta evidència ha augmentat a l'Europa estatista (encapçalada per França) la possibilitat de demagògia antiliberal i antiamericana que intenta posar-nos d'esquena a la modernitat. És una reacció que es presenta com a progressista però és tot al contrari. Quan Chirac milita en alguna cosa, el reaccionarisme està garantit. Aquests enemics de la modernitat i de la llibertat gosen sovint manipular dades objectives, en particular respecte al món subdesenvolupat, una realitat més llunyana. Tanmateix, una realitat de la qual alguns en tenim un modest coneixement, no retòric. En direm alguna cosa. 12:50:07 PM    comment []